Enmig de la producció arquitectònica espanyola de l'Exposició Internacional, que va optar per recuperar les formes tradicionals de l'arquitectura classicista i barroca, i d'una participació estrangera molt irregular, va destacar la proposta radical del petit pavelló d'Alemanya, que havia de significar un punt de referència de l'arquitectura moderna europea.
El pavelló, l'emplaçament del qual havia estat escollit prèviament per Mies van der Rohe, concebut com un joc de plans aparentment elemental, basava la seva força expressiva en la diafanitat dels espais, la qualitat i la diversitat dels materials (marbre travertí, ònix, cromats i vidre) i en la relació d'aquesta rotunditat formal amb un entorn cristal·lí protagonitzat per dos estanys.
El mobiliari també va ser dissenyat per Mies -la cadira Barcelona, de cuir i alumini- i l'escultura femenina de l'estany interior, per Georg Kolbe.
El pavelló, tal com estava previst, va ser desmuntat després de l'Exposició, i l'any 1981 l'Ajuntament de Barcelona, juntament amb l'organisme firal de la ciutat, va decidir reconstruir-lo al mateix lloc, per a la qual cosa va encarregar el projecte als arquitectes Cristian Cirici Alomar, Fernando Ramos Galino i Ignasi de Solà-Morales Rubió.
L'edifici reconstruït va ser inaugurat el 2 de juliol de 1986. Actualment és la seu de la Fundació Mies van der Rohe.

Text: Barcelona, Guía de Arquitectura 1929-2000, Editorial Gustavo Gili. Antoni González, Raquel Lacuesta. Pàgina 18, fitxa 2.