Obra de volumetria complexa en la qual la pedra i la ceràmica de color es combinen en una rica i personal interpretació del mudèjar. Precisament del corrent de l'historicisme que busca en la tradició musulmana una de les arrels culturals del país, Gaudí n'extraurà, sobretot en les primeres obres, suggeriments inspiradors que resoldrà en una síntesi original de formes i conceptes espacials.
La casa Vicens ha sofert greus alteracions degudes a circumstàncies diverses: l'eixamplament del carrer de les Carolines, l'ampliació de la casa després i, més tard, la segregació de bona part del solar original que va ser venut i posteriorment edificat, cosa que va significar la pèrdua de la major part dels elements ornamentals del jardí que l'envoltava (glorieta, font, cascada) i una transformació profunda de l'entorn.
Contràriament, la casa pròpiament dita ha tingut més fortuna, malgrat la profunda modificació que va representar l'ampliació, fins al punt que actualment la planimetria original és irrecognoscible. Però tant a l'exterior com interiorment es conserven en bon estat molts dels elements arquitectònics i decoratius originals. D'aquests, mereixen ser destacats els aplacats ceràmics exteriors que formen un escaquer de peces verdes i blanques, la reixa -amb una retícula de fulles de margalló de ferro colat- i la porta d'entrada (que abans havia estat un finestral del pòrtic). Com també, tota la decoració del menjador -que conserva els mobles dissenyats per Gaudí i les pintures de Josep Torrescassana-, la decoració orientalista del fumador i la pintura del cel-ras del primer pis amb un trompe-l'oeil que simula la visió des de l'interior del coronament exterior de l'edifici.

Text: extracte d'Arquitectura de Barcelona, de Josep Emili Hernández-Cros, Gabriel Mora i Xavier Pouplana.
Editat per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Barcelona, 1989. Pàgina 267.